A les senyores no se'ls pregunta l'edat

Aquest post va ser publicat a la Comunitat el 17-10-2011.  S'inclouen més avall els comentaris que va generar.

Sabem que pèrit vol dir expert, i un expert és una persona que coneix profundament un tema. Per la pròpia paraula deduïm que hi té una experiència, és a dir, que ha acumulat coneixements, anècdotes i vivències al respecte durant temps.

Inevitablement ens porta a pensar en l'edat: els cabells blancs desvetllen el pas del temps, i el temps és un ingredient bàsic per haver pogut acumular experiències.

D'aquí que sovint deduïm que més anys són sinònim de més experiència, i per tant, que estem davant d'un més gran expert i millor pèrit.

Com és totalment lògic.

Aleshores, sovint, en fem el negatiu: una persona jove no ha viscut el temps necessari per forjar l'experiència, per tant, és sospitós de no poder ser un bon pèrit.

I si bé en línies generals el raonament sembla més que correcte, venen les salvetats a considerar:

Com podem saber que haver perdut el compte dels fulls dels calendaris garanteix que aquell temps s'ha dedicat a adquirir experiència en el tema del qual hom es vol considerar expert?

Perquè potser sí que s'ha arribat a ser un expert... en mots encreuats, curses de mountain bike, campionats de botifarra o tir de bola de paper a cistella.

I més enllà, què ens fa pensar que el professional que carrega mil vivències a l'esquena haurà quedat al marge dels prejudicis acumulats, del cansament professional, de les tècniques ràpides que substitueixen el raonar cada cop per solucions preestablertes i aplicables per probabilitat?

Només els signes de l'edat no ens haurien de ser suficients per deixar de veure aquestes possibilitats. I no hi pensem, no les veiem, perquè confiem en un factor molt més important:

Confiem en el bon comportament professional de la persona.

Ara bé, un bon comportament professional és un factor lligat a l'edat? No. Depén directament de l'ètica de l'individu. Del coneixement que té de les seves pròpies capacitats. I de l'honestedat a l'hora de posar-les en pràctica.

Per tant, la clau de volta a l'hora de trobar-se davant d'un bon pèrit, l'hem de buscar en la professionalitat, i no en l'edat.

És la professionalitat, és a dir, l'amor a l'ofici, a la feina ben feta, a l'estima del concepte d'un mateix dins el món del treball el que impulsa una persona a seure davant un problema complex i preguntar-se honestament: què hi puc fer jo?

I aquí és on una persona jove pot pensar que la seva pell és massa llisa, arrugar la seva moral, i esperar que els anys li infonguin el saber a l'estil pentecostal, o bé asseure's un cop més enmig de llibres, manuals i una agenda plena de telèfons i posar-se a treballar.

Perquè aprendre és qüestió d'hores de dedicació, però ningú ha dit com de repartides han d'estar en el temps. I és qüestió de saber que no en saps prou i no tenir cap vergonya en preguntar o en buscar un company de camí que aporti el que falta en cada cas.

Sovint la il.lusió, el desig, l'amor per la professió, el respecte pel client, l'esforç concentrat en aprendre, l'obertura i agudització de tots els sentits que només experimenta un petit David, amanits sempre amb la prudència, són unes armes prou poderoses com per posar-se a lluitar amb alguna probabilitat d'èxit.

De la reflexió en concloc: no prejutgem.

És perillós. Joves: podem donar com a perdudes batalles que no ho estan. Podem perdre oportunitats magnífiques. No deixem que res sigui considerat prou fort per ell sol com per no valer la pena l'esforç.

De fet, considero el millor dels presagis veure com l'advocat de la part contrària, després de descarregar la bateria de preguntes, les acaba tot i qüestionant: "sra. perito, me puede decir usted qué edad tiene y cuántos años hace que se dedica a la profesión?"

Vol dir que la falta d'arguments a favor seu és tan desesperant que en un intent de despistar al jutge ha acabat sacrificant la seva educació: i és que a les senyores no se'ls pregunta mai l'edat.


Comentaris que es van fer al post al cap de poc de la seva publicació

  •  nebreda wrote 

    vet-ho aqui el gran repte: com ser un expert sense acumular experiencies?
    o dit d'una altre manera: 
    es pot subtituir la experiencia viscuda, per l'estudi, la reflexió i la formació?
    cal intertar-ho.

     

  •  MARGC wrote 

    Un mal prejudici per edat, a l'hora de la veritat, pot acabar jugant a favor del jove pèrit?
    Al final la feina que fem, relfexarà el que valem.

     

  •  anna_fabregat wrote

    Juli, m'agrada molt la teva frase: ha de estar molt ben format i ser inquiet, inteligent, observador, seré, ambiciós, bon comunicador i enamorat de la seva feina.
    No és fàcil, però és la clau.

     

  •  juli_llueca wrote 

    Realment, tot això és cert a partir de que ara s'autoproclama jove gent fins allà els quaranta, i de vegades passats. Es clar que es podia haver dit : "Un jove jueu va resultar cruxifixat al Gólgota" o "un jove oficial ha estat nomenat general" (referit a Franco).
    Fora de conyes, un professional de 35 anys que hagi exercit 10 anys amb intensitat i varietat podia ser perfectament un expert. Per tant, és necessari haver tingut força experiencia, però això no és suficient. La experiència ha d'haver estat significativa (no només haver passat hores-cul tencat en un despatx), però sobre tot, l'expert ha de estar molt ben format i ser inquiet, inteligent, observador, seré, ambiciós, bon comunicador i enamorat de la seva feina.

     agrupacions_marta wrote 

  •  

    Clar, linear, precís, exacte, just……